Una plaga llamada violencia machista

Se aproxima el 31 de diciembre, con lo cual 2010 está llegando a su fin. 

La lista de buenos propósitos de año nuevo tendría que estar ya pensada: rememoraremos y valoraremos pros y contras de los acontecimientos ya vividos, para así poder mirar con optimismo y valentía hacia futuro. 

El deseo de la sociedad española para 2011, es que cesen las muertes injustificadas por violencia de género. 

Es desolador ver, escuchar o leer, casi a diario, que unos vecinos han hallado el magullado cuerpo sin vida de alguna mujer; que una pareja o expareja sentimental ha llamado confesando el crimen que hace unas horas ha cometido, y que encima ha sido tan cobarde de suicidarse; que alguna mujer, harta de aguantar insultos, gritos, golpes, ha desaparecido después de interponer una denuncia contra su maltratador. 

El año que estamos a punto de dejar atrás ha sido uno de los más atroces. En relación al 2009, 15 mujeres más ya han fallecido. A día de hoy, 71 mujeres han sido asesinadas por motivos de violencia de género. 

71 mujeres a las que se le ha arrancado su vida sin motivo alguno. 71 mujeres que dejan a sus hijos huérfanos y marcados para el resto de sus días. 71 mujeres que por capricho del destino escogieron mal a su pareja, no supieron frenar a tiempo la relación, o simplemente la justicia española no las ha amparado como debía. 

¿De qué sirve el Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad, o decretar tantas leyes contra esta causa, si luego no se ponen en práctica o no acaban de ser eficaces? ¿De qué sirve lanzar spots publicitarios denunciando la violencia de género, si luego parece que el índice de maltratos aumenta?

¿Qué le está pasando a nuestra sociedad? Cómo explicar que cada vez más, sean jóvenes a quienes asesinan. Y que estos jóvenes que sí tienen educación y que se declaran liberales y permisivos, sean los autores de estos crímenes. Aquellos mismos que se manifiestan en contra del machismo... 

Hay que hacer un llamamiento para concienciar a la ciudadanía: ninguna mujer pertenece a nadie, solo a sí misma. Nadie, sea hombre o mujer, tiene el derecho ni la potestad de arrebatarle la vida a otro semejante. No es excusa alegar alegar celos, amor o venganza.

Ante el maltratador, tolerancia cero.

Tenim els polítics que ens mereixem?

Demà, diumenge 28 de novembre, després d'unes setmanes de campanya electoral, en les quals els candidats dels diferents partits polítics ens han col·lapsat amb propaganda, fent l'esforç de persuadir-nos afirmant que qui ens salvarà de la paupèrrima situació actual, seran ells; ha arribat el dia "D".

Eleccions al Parlament de Catalunya, 2010. 

Els catalans tenim el deure moral, com a ciutadans d'un Estat democràtic, de fer ús del nostre poder mitjançant les urnes. Hem de votar, és necessari que ho fem.

Qui més, qui menys, ha anat veien els moviments i estratègies que han empleat els principals candidats. La majoria, indiferentment de a quin partit polític pertanyin, s'han coronat amb accions o discursos poc madurs i professionals.

Per fer un recordatori: polèmiques declaracions de Joan Puigcercós (ERC) menyspreant les contribucions econòmiques que aporta Andalusia.

El video en suport de Solidaritat Catalana (Joan Laporta) que Maria Lapiedra va grabar pels carrers de Madrid.

El videojoc penjat a la web de les joventuts del PP català on apareix Alicia Sánchez Camacho caricaturitzada, i eliminant "coses dolentes", que acaben essent immigrants e independentistes.

Joan Herrera que en un míting a Sant Feliu de Llobregat va tenir la presència d’un personatge del món de l’espectacle com és Miguel Ríos.

Incessant picabaralla infantil entre els dos clars protagonistes de les eleccions, Artur Mas i José Montilla, que en comptes d'explicar i convèncer amb els seus programes electorals, malgasten el nostre temps ridiculitzant-se en públic.

Desgraciadament cap d'ells es mereix gaudir d'una majoria absoluta. Si valorem les seves actuacions, qui ha estat el representant que ha sabut recórrer a la retòrica i a la dialèctica per tal de captar votants, o qui ha estat aquell que amb les seves propostes vol la recuperació del país i no el seu benefici individual?

Degradant és la nostra política, al temps que poc real i eficaç. Sembla que es mofin dels electors. Creuen amb aquestes discussions sensacionalistes es promocionen. És cert que en ocasions sí que ho aconsegueixen, però acte seguit, quan els mesos passen, el morbo d'aquest entreteniment s'esvaeix, s'esfuma...

Més val que obrim els ulls: els convé tindre’ns com a espectadors d'una telenovel·la. Mentre debati’m qui ens cau millor, qui ens sembla més atractiu, o sobre les picants paraules d'uns o d'altres, ells per sota fan el que volen, pacten entre ells de manera oculta i poc neta. Ens “toregen”.

Així doncs és més que lògic que la població se senti desencantada dels afers polítics, i no solsament els joves, sinó que persones de mitjana edat que veuen com cada quatre anys es dirigeixen a votar il·lusionats, confiant en canvis que millorin el seu present, acaben adonant-se que tot és un frau, un intercanvi d'interessos i poder, on qui domina les nostres vides no apareix mai als mitjans de comunicació. Però sobretot es frustren veient com la redistribució de la riquesa i aquelles polítiques públiques amb les que s'omplen la boca, sempre estan de part del capital.

Vivim temps difícils. Qui té el poder i credencial per ajudar-nos, no ho fa, i nosaltres que hem de contribuir, tampoc ho fem. Malgrat les múltiples crítiques que es poden emportar els nostres polítics, no hem de deixar que ens limitin el nostre poder com a actors polítics individuals. Ens ha costat segles aconseguir un sufragi universal: Aprofitem-lo!

Un genio desnudo

http://www.youtube.com/watch?v=lB95KLmpLR4

Sin exagerar soy capaz de contar decenas de folios rodeándome: periódicos, borradores de proyectos y ensayos, papeles que hacen función intermitente de agenda, dibujos donde se plasman mis pensamientos…Tengo trabajos que entregar, libros que leer e interiorizar, poco tiempo y ganas de fiesta.

Acabo de llegar del cine, y la película de “The Social Network” mis expectativas no ha defraudado.

A lo largo de las dos horas de película somos observadores de primera mano, de cómo el resentimiento, las ansias de escalar socialmente y la soledad son una pócima perfecta para conseguir el éxito y la perdición simultáneamente.

Un genio, porque así es como debe ser definido Mark Zuckerberg, ha conseguido que una red social sea mundialmente expandida y diariamente usada desde su lanzamiento en 2004, consiguiendo tener más de 500 millones de amigos. Pero no sólo es un sitio web globalmente popular…el factor más admirable, a la par que frustrante, es el hecho de ser incapaces de desengancharnos de Facebook.

Jóvenes como yo, somos conscientes del grado de dependencia hacia esta red social, y es por producir en nosotros esta drogadicción que es tan magnífico el invento.

En el largometraje, el genio creador, ya sabe que una red social que te permita seguir el día a día de tus amigos (fotografías, eventos a los que acudirán, estados de ánimo y ante todo sus situaciones sentimentales) sumado al punto de exclusividad que Facebook te brinda, por la posibilidad de aceptar o no a tus posibles amigos, es sinónimo de “bombazo”.

Es tremendamente lógico que Mark Zuckerberg no se mostrara muy entusiasta con todo lo revelado en la película. Nos desvisten al genio hasta dejarlo como un pobre adolescente brillante que en la vida real no tiene ni amigos, ni amores, ni siguiera simpatizantes. Pero que, paradoxalmente, tiene millones de fans en su propia “social network”

Esta película me ha cautivado, me ha hecho reflexionar durante horas.

Pensemos que otro magnífico como Bill Gates junta la mitad de su fortuna con el inventor de Facebook = planeta solucionado.

Y no estoy pidiendo que lo den altruistamente, facto imposible, solo pido que lo inviertan en países donde el capital que los sustenta es cero; así pues las acciones donde inviertan seguirán cotizando y revalorizándose. Solucionar algunos de los problemas que parecen tan sumamente complejos de erradicar, en realidad sería insultantemente fácil de conseguirlo. Eso con solo dos de las mayores fortunas del mundo, imaginemos unidos todos los multimillonarios que existen…tanto dinero me emborracha.

¿Tan cegador es el poder? Corre de boca en boa, de generación en generación que el poder va ligado a una consecuencia oscurecedora que no permite aplicar la ética y el sentido común a aquellos que lo poseen. Luego pues, como yo no gozo de poder alguno, no puedo contestar ni adiestrar en contra o a favor de dicha habladuría.

Concluyo mis observaciones con el post que publiqué en Facebook acerca de mis impresiones de "The social network" 

La Núria López Des de la pròpia red social de Facebook us obligo a que mireu "La red social"..massa bona per no fer-ho;)

- El fin no justifica los medios.

Imatges que se'ns acostumen a reproduir a través de la pantalla del televisor, avui són fotogrames que la nostra retina capta en “vivo y directo”.

Des que vam sentir per primer cop la paraula crisi ja han passat quasi dos anys. Al principi l'alarma social estava latent, al govern no li convenia fer-ne cas excessiu i animava a la ciutadania a relaxar-se; així doncs la majoria de nosaltres ens comportàvem com ignorants pensant que els mitjans de comunicació exageraven quan parlaven del tema. Les repercussions d’aquesta crisi econòmica es començaren a notar: anava creixen el número de famílies que tenien dificultats per finalitzar el mes còmodament, centenars de fàbriques hagueren de tancar les seves portes i l’índex d’atur del país s’elevà al punt de que el més d’agost d’aquest 2010 es tancà amb un 20,5% de la població aturada, els contractes laborals cada cop eren més precaris i l’agitació social envers el panorama s’incrementava.

Malgrat el primer intent del govern per dissimular-ho, les evidències van esdevenir massa clares, així doncs el president va canviar d’estratègia; ara no cessava en repetir que les anomenades mesures d’austeritat eren fundamentals per sortir de la crisi.

La sèptima vaga general que viu Espanya des de que s’implantà fa trenta anys la democràcia ha estat convocada avui 29 de setembre de 2010. Sindicats, govern i ciutadans estem a prova. Lògicament es defensen diversos punts de vista que tenen en comú les mesures que s’han d’adoptar per millorar la pèssima situació econòmica en la que està submergida el nostre país. Sindicats reivindiquen amb força que la reforma laboral sigui rectificada per preservar la dignitat i supervivència del treballador, que les mesures no retallin els drets socials i laborals. Alhora defensen que no es congelin les pensions i sobretot que l’edat de jubilació no augmenti fins als 67 anys. Contràriament des de Madrid estan tranquils i irònicament deixen fer als congregats, no confien en que la participació sigui massiva, i prometen que després de la vaga l’aplicació del nou sistema de pensions serà pactat amb els principals grups sindicals.  

Senyalades manifestacions han estat convocades a les principals ciutats del país. Al capdavant d’aquestes mobilitzacions estan CCOO, UGT, USO, entre d’altres. Agrupacions coordinades amb una agenda i uns recorreguts a seguir, juntament amb unes demandes concretes cap als dirigents del govern.

En el cas de la Ciutat Condal, hem estat espectadors de la diferència de mètodes que alguns manifestants han triat per tal de fer sonar la seva veu. Mentre milers de treballadors sortien al carrer darrera de pancartes on  expressaven el seu desacord, frustració, indignació i fins i tot desesperació  amb l’actual situació laboral, econòmica i social del país, joves antisistema simplement s’unien als manifestants per crear malestar i provocar aldarulls cremant contenidors i d’altre mobiliari urbà, llançant pals, pedres, i tintant els furgons blindats dels Mossos; trencant els vidres d’algunes botigues, on fins i tot han robat material i han buidat caixes registradores. Uns Mossos d’Esquadra poc eficaços, però a la defensiva, ja cansats d’aquest tipus d’actuacions. Les forces policials han respós amb nombroses detencions i el desallotjament del "Banco Español de Crédito" que portava des del dissabte 25 de setembre en mans dels Okupes antisistema.

Un tipus de manifestacions socials que desgraciadament tenen un impacte comparable amb l’efecte d’un “amor platònic”: intens però efímer.

No veuen que amb les actuacions comeses no s’aconsegueix res del que els  treballadors, qui sostenen el país, estan reclamant urgentment. Si comparteixen el mateix fi que aquests obrers, per favor que es posin d’acord amb seus representants i que no malgastin els nostres impostos destrossant la ciutat.