Demà, diumenge 28 de novembre, després d'unes setmanes de campanya electoral, en les quals els candidats dels diferents partits polítics ens han col·lapsat amb propaganda, fent l'esforç de persuadir-nos afirmant que qui ens salvarà de la paupèrrima situació actual, seran ells; ha arribat el dia "D".
Eleccions al Parlament de Catalunya, 2010.
Els catalans tenim el deure moral, com a ciutadans d'un Estat democràtic, de fer ús del nostre poder mitjançant les urnes. Hem de votar, és necessari que ho fem.
Qui més, qui menys, ha anat veien els moviments i estratègies que han empleat els principals candidats. La majoria, indiferentment de a quin partit polític pertanyin, s'han coronat amb accions o discursos poc madurs i professionals.
Per fer un recordatori: polèmiques declaracions de Joan Puigcercós (ERC) menyspreant les contribucions econòmiques que aporta Andalusia.
El video en suport de Solidaritat Catalana (Joan Laporta) que Maria Lapiedra va grabar pels carrers de Madrid.
El videojoc penjat a la web de les joventuts del PP català on apareix Alicia Sánchez Camacho caricaturitzada, i eliminant "coses dolentes", que acaben essent immigrants e independentistes.
Joan Herrera que en un míting a Sant Feliu de Llobregat va tenir la presència d’un personatge del món de l’espectacle com és Miguel Ríos.
Incessant picabaralla infantil entre els dos clars protagonistes de les eleccions, Artur Mas i José Montilla, que en comptes d'explicar i convèncer amb els seus programes electorals, malgasten el nostre temps ridiculitzant-se en públic.
Desgraciadament cap d'ells es mereix gaudir d'una majoria absoluta. Si valorem les seves actuacions, qui ha estat el representant que ha sabut recórrer a la retòrica i a la dialèctica per tal de captar votants, o qui ha estat aquell que amb les seves propostes vol la recuperació del país i no el seu benefici individual?
Degradant és la nostra política, al temps que poc real i eficaç. Sembla que es mofin dels electors. Creuen amb aquestes discussions sensacionalistes es promocionen. És cert que en ocasions sí que ho aconsegueixen, però acte seguit, quan els mesos passen, el morbo d'aquest entreteniment s'esvaeix, s'esfuma...
Més val que obrim els ulls: els convé tindre’ns com a espectadors d'una telenovel·la. Mentre debati’m qui ens cau millor, qui ens sembla més atractiu, o sobre les picants paraules d'uns o d'altres, ells per sota fan el que volen, pacten entre ells de manera oculta i poc neta. Ens “toregen”.
Així doncs és més que lògic que la població se senti desencantada dels afers polítics, i no solsament els joves, sinó que persones de mitjana edat que veuen com cada quatre anys es dirigeixen a votar il·lusionats, confiant en canvis que millorin el seu present, acaben adonant-se que tot és un frau, un intercanvi d'interessos i poder, on qui domina les nostres vides no apareix mai als mitjans de comunicació. Però sobretot es frustren veient com la redistribució de la riquesa i aquelles polítiques públiques amb les que s'omplen la boca, sempre estan de part del capital.
Vivim temps difícils. Qui té el poder i credencial per ajudar-nos, no ho fa, i nosaltres que hem de contribuir, tampoc ho fem. Malgrat les múltiples crítiques que es poden emportar els nostres polítics, no hem de deixar que ens limitin el nostre poder com a actors polítics individuals. Ens ha costat segles aconseguir un sufragi universal: Aprofitem-lo!
Crec fermament que nosaltres, l'electorat, tenim part de la culpa. Democràcia no és votar un cop cada quatre anys, sinó prticipar-hi dia a dia. Com ciutadants ens assentem a eure com fan l'obra de teatre, quan sabem que darrere hi ha tot un món amagat. Però podé això és la Democràcia, i jo ho tinc entès malament.
ResponElimina