dijous, 3 de febrer del 2011

"Si el hombre no ha descubierto nada por lo que morir, no es digno de vivir"

Després de tantes vegades com he vist aquest fragment, la veu ruda i penetrant que convenç per la seva seguretat, em segueix emocionant i fa que els ulls se m’humitegin. El que vaig sentir el primer dia que per casualitat -o no- em vaig topar amb aquest vídeo, no ho oblidaré mai. Pero aquelles persones que no hagin tingut el plaer d’escoltar el míting, el que vaig sentir i sento, els resultarà hipòcrita o fingit. 



Pel bé la de la humanitat, quasi tothom ha sentit a parlar o té una mera referència de qui va ser Martin Luther King; un afroamericà que cregué en el seu somni. Fou un personatge que transcendí perquè estimava la causa per la qual lluitava, un ideal que no va veure instaurat malgrat els seus esforços, i que nosaltres, unes quantes dècades més tard, tampoc podem afirmar amb eufòria que hàgim aconseguit. 

A l'igual que Gandhi, va creure oportú no recórrer a la violència per tal de fer arribar el seu missatge. Es va servir de manifestacions, on la única eina vehicular va ser la paraula. 

Literalment, fins l'últim dia de la seva vida, es dedicà a denunciar la discriminació racial i el no compliment dels drets humans. El llegat que va voler transmetre no va arribar al cor de la persona que l’any 1968 el va assassinar. 


Si el hombre no ha descubierto nada por lo que morir, no es digno de vivir.

Nada en el mundo es más peligroso que la ignorancia sincera y la estupidez concienzuda



Tal com he fet referència al principi, encara al segle XXI no hem aconseguit acabar amb la discriminació racial. Els occidentals continuem encegats en el nostre etnocentrisme. El que podríem anomenar apartheid no és un malson del passat, doncs segueix instaurat en els nostres pensaments més primaris. I si no és així, com s’explica l’expulsió de gitanos romanesos a França, o que la candidatura de Plataforma per Catalunya (Programa electoral xenòfob)  hagi aconseguit 75.321 vots? 
Reconeguem que: Hemos aprendido a volar como los pájaros, a nadar como los peces; pero no hemos aprendido el sencillo arte de vivir como hermanos.

dilluns, 31 de gener del 2011

Wilfred Thesiger, hombre hecho incongruencia

La obra del periodista vizcaíno Manuel Leguineche es una biografía del personaje Wilfred Patrick Thesiger. 
Publicada en 2004 bajo la editorial Seix Barral, está dividida en treinta y cuatro capítulos en los que se desnuda al mítico explorador británico. Desvelando vivencias, hazañas, pensamientos y motivaciones del “primer viajero del siglo XX”. 


Al iniciar del libro, el autor, se compadece por la muerte del explorador. Por un lado porque éste fue y es, un referente para todos aquellos intrépidos viajeros que ven el mundo como un enorme paisaje lleno de riquezas naturales y culturales; y por otra parte, porque una de sus frustraciones personales fue no poder citarse con él para mostrarle la biografía que le había dedicado. Poco antes de que Leguineche viajara a Londres para entrevistarse con W. Thesiger, éste murió a la edad de noventa y tres años. 

Manuel Leguineche goza de un reconocimiento público por su larga trayectoria como periodista, de cuyos trabajos periodísticos se destacan sus experiencias en conflictos armados como Argelia, Vietnam, Líbano, etc. Además de por ser fundador de la agencia de noticias Colpisa y Fax Express. Un prestigio social en el que también han influenciado sus libros, y por supuesto por su peculiar manera de emplear la lengua de manera fluida y pasional. 
Apasionante narración con la que el lector acabará admirando tanto al “legendario” explorador, como al paisaje que lo hechizó. 


Sir Wilfred Thesiger puede parecer un hombre incongruente. 
Nació en Addis Abeba (Etiopía), en el seno de una familia británica bien posicionada. Recibió una educación envidiable en los mejores colegios y universidades de Gran Bretaña. Pero como si la tierra que lo vio nacer le llamara, pasó sus mejores años en África. 
Clasificado como patriota acérrimo, enamorado de su país y su tradición, escogió sentirse libre en un territorio árido, desértico y tremendamente duro. Esas condiciones climáticas y “sus” tan admirados beduinos lo sedujeron de tal modo que vivió como si una de sus gentes se tratara. 
Entonces, la incongruencia existe por el hecho de nunca llegar a renegar de Gran Bretaña. El gentleman criticó innumerables veces las atrocidades que la humanidad –europea, principalmente- estaba realizando en el llamado Territorio Vacío, y denunció las consecuencias negativas de los avances tecnológicos del mundo moderno, en relación con aquellos lugares tachados de no civilizados. Pero al mismo tiempo, parece que en cierto modo, Wilfred Thesiger, quisiera obviar las aniquilaciones que sus compatriotas hicieron en los pueblos que colonizaban, sometiéndoles a servirles de materias primas y a destruyendo sus tierras y tradiciones por el simple hecho de haberlos invadido. 
Fue responsable de algunas declaraciones como: ¿Qué derecho tenemos a destruir esas civilizaciones que florecieron durante cientos y cientos de años, a imponerles nuestra cultura? 
Pero a pesar de su posicionamiento anti-modernidad, sirvió con mucho orgullo a su país en la Segunda Guerra Mundial y finalmente decidió acabar sus días con todas las comodidades, que el mundo moderno le ponía a su disposición, en la capital de su país, Londres.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Una plaga llamada violencia machista




Se aproxima el 31 de diciembre, con lo cual 2010 está llegando a su fin. 
La lista de buenos propósitos de año nuevo tendría que estar ya pensada: rememoraremos y valoraremos pros y contras de los acontecimientos ya vividos, para así poder mirar con optimismo y valentía hacia futuro. 

El deseo de la sociedad española para 2011, es que cesen las muertes injustificadas por violencia de género. 

Es desolador ver, escuchar o leer, casi a diario, que unos vecinos han hallado el magullado cuerpo sin vida de alguna mujer; que una pareja o expareja sentimental ha llamado confesando el crimen que hace unas horas ha cometido, y que encima ha sido tan cobarde de suicidarse; que alguna mujer, harta de aguantar insultos, gritos, golpes, ha desaparecido después de interponer una denuncia contra su maltratador. 


El año que estamos a punto de dejar atrás ha sido uno de los más atroces. En relación al 2009, 15 mujeres más ya han fallecido. A día de hoy, 71 mujeres han sido asesinadas por motivos de violencia de género. 
71 mujeres a las que se le ha arrancado su vida sin motivo alguno. 71 mujeres que dejan a sus hijos huérfanos y marcados para el resto de sus días. 71 mujeres que por capricho del destino escogieron mal a su pareja, no supieron frenar a tiempo la relación, o simplemente la justicia española no las ha amparado como debía. 

¿De qué sirve el Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad, o decretar tantas leyes contra esta causa, si luego no se ponen en práctica o no acaban de ser eficaces? ¿De qué sirve lanzar spots publicitarios denunciando la violencia de género, si luego parece que el índice de maltratos aumenta?






¿Qué le está pasando a nuestra sociedad? Cómo explicar que cada vez más, sean jóvenes a quienes asesinan. Y que estos jóvenes que sí tienen educación y que se declaran liberales y permisivos, sean los autores de estos crímenes. Aquellos mismos que se manifiestan en contra del machismo... 

Hay que hacer un llamamiento para concienciar a la ciudadanía: ninguna mujer pertenece a nadie, solo a sí misma. Nadie, sea hombre o mujer, tiene el derecho ni la potestad de arrebatarle la vida a otro semejante. No es excusa alegar alegar celos, amor o venganza.
Ante el maltratador, tolerancia cero.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Tenim els polítics que ens mereixem?

Demà, diumenge 28 de novembre, després d'unes setmanes de campanya electoral, en les quals els candidats dels diferents partits polítics ens han col·lapsat amb propaganda, fent l'esforç de persuadir-nos afirmant que qui ens salvarà de la paupèrrima situació actual, seran ells; ha arribat el dia "D".

Eleccions al Parlament de Catalunya, 2010. 

Els catalans tenim el deure moral, com a ciutadans d'un Estat democràtic, de fer ús del nostre poder mitjançant les urnes. Hem de votar, és necessari que ho fem.



Qui més, qui menys, ha anat veien els moviments i estratègies que han empleat els principals candidats. La majoria, indiferentment de a quin partit polític pertanyin, s'han coronat amb accions o discursos poc madurs i professionals.
Per fer un recordatori: polèmiques declaracions de Joan Puigcercós (ERC) menyspreant les contribucions econòmiques que aporta Andalusia.
El video en suport de Solidaritat Catalana (Joan Laporta) que Maria Lapiedra va grabar pels carrers de Madrid.
El videojoc penjat a la web de les joventuts del PP català on apareix Alicia Sánchez Camacho caricaturitzada, i eliminant "coses dolentes", que acaben essent immigrants e independentistes.
Joan Herrera que en un míting a Sant Feliu de Llobregat va tenir la presència d’un personatge del món de l’espectacle com és Miguel Ríos.
Incessant picabaralla infantil entre els dos clars protagonistes de les eleccions, Artur Mas i José Montilla, que en comptes d'explicar i convèncer amb els seus programes electorals, malgasten el nostre temps ridiculitzant-se en públic.

Desgraciadament cap d'ells es mereix gaudir d'una majoria absoluta. Si valorem les seves actuacions, qui ha estat el representant que ha sabut recórrer a la retòrica i a la dialèctica per tal de captar votants, o qui ha estat aquell que amb les seves propostes vol la recuperació del país i no el seu benefici individual?
Degradant és la nostra política, al temps que poc real i eficaç. Sembla que es mofin dels electors. Creuen amb aquestes discussions sensacionalistes es promocionen. És cert que en ocasions sí que ho aconsegueixen, però acte seguit, quan els mesos passen, el morbo d'aquest entreteniment s'esvaeix, s'esfuma...
Més val que obrim els ulls: els convé tindre’ns com a espectadors d'una telenovel·la. Mentre debati’m qui ens cau millor, qui ens sembla més atractiu, o sobre les picants paraules d'uns o d'altres, ells per sota fan el que volen, pacten entre ells de manera oculta i poc neta. Ens “toregen”.

Així doncs és més que lògic que la població se senti desencantada dels afers polítics, i no solsament els joves, sinó que persones de mitjana edat que veuen com cada quatre anys es dirigeixen a votar il·lusionats, confiant en canvis que millorin el seu present, acaben adonant-se que tot és un frau, un intercanvi d'interessos i poder, on qui domina les nostres vides no apareix mai als mitjans de comunicació. Però sobretot es frustren veient com la redistribució de la riquesa i aquelles polítiques públiques amb les que s'omplen la boca, sempre estan de part del capital.


Vivim temps difícils. Qui té el poder i credencial per ajudar-nos, no ho fa, i nosaltres que hem de contribuir, tampoc ho fem. Malgrat les múltiples crítiques que es poden emportar els nostres polítics, no hem de deixar que ens limitin el nostre poder com a actors polítics individuals. Ens ha costat segles aconseguir un sufragi universal: Aprofitem-lo!